+ POBLE +PAÍS +DEMOCRÀCIA

+ POBLE + PAÍS + DEMOCRÀCIA
No paro de rebre missatges en pro del sobiranisme. Cors reblerts
d’esperança en la unió de tot l’independentisme, com una alternativa real
i eficaç a la situació actual, immobilista i acomodatícia en què ens han
situat alguns dels nostres representants polítics amb la nostra connivència,
endormiscats com estàvem. I el nostre ensopiment i cofoisme ens ha conduït
a ser campions en fracàs escolar, a una gran inhibició social i laboral per part
dels joves, i a una manca de referents (érem un poble on s’emmiravalla tothom)
Malgrat que hi hagi gent que s’entesti en defensar l’unionisme estatal,
cada dia que passa, la relació amb l’estat espanyol i la mentalitat espanyola –
també present a Catalunya- es fa més hostil, més aspra i menys democràtica.
Mentre el Sr Vargas Llosa i el Sr Fernando Savater entre molts altres presionen
perquè el castellà esdevingui “única llengua oficial i reconeguda”, la Sra. María
Luisa Cava adopta la més estricta línia mugicaniana amb la Llei d’Acollida.
Ara es criminalitza els catalans per prohibir les curses de Graus, ara el TC
sentencia Catalunya a un endarreriment de 30 anys. Ara els ajuntaments hem
de tornar diners, tot i oferir un 30% de serveis impropis i patir un dèficit letal de
finançament. Mentre Andalucía regala més de 100.000 ordinadors als escolars;
Catalunya, n’aporta la tercera part i amb copagament….ens hi conformem? o
diem “prou”?
Si seguim així, perderem bous i esquelles; el país se’ns està morint;
gent amb responsabilitats polítiques importants prefereix fugir d’estudi. Sense
un plantejament seriós i valent, Catalunya anirà apocant-se dins un mar de
mediocritat fins a esdevenir el bufó de la cort; sí el mateix que pidola i llepola; el
gos espriuà que s’ajup davant el seu senyor per quatre ossos. Fa 30 anys que
Raimon i Lluís Llach ho canten S’ha de ser valent per deixar la branca i volar
més enllà del niu. Hom ha de ser agosarat per superar el llindar de la porta de
la llei kafkiana enfront dels exabruptes del guardià que abans de morir reconeix
que era ben fàcil de creuar. Però, aleshores ja és tard.
Els alcaldes estem farts de gestionar misèria. Davant les necessitats
de la nostra ciutadania, ja força desatesa, poca cosa podem fer. De què
serveixen les entossudides declaracions dels presidents de la ACM i de la
FCM, les trobades d’alcaldes, les manifestacions grandioses, les “marcades”
del President, la mobilització del voluntariat i dels votants en les consultes
populars,…si no podem aconseguir que els nostres joves puguin canalitzar els
seus projectes, que la nostra gent gran tingui una pensió digna, que els nostres
petits i mitjans empresaris puguin seguir tenint i donant feina més enllà de la
difícil supervivencia; que les dones i els homes d’aquest país emprenedor,
tolerant i integrador puguin treballar. Volem avançar! Què serà de l’autoestima
del nostre poble, ja prou minoritzada?
Hi ha massa interessos en joc, massa egoisme personal i de partit; massa
gent va a la caça i captura de la rendibilitat política, de la promoció individual.
Hi ha massa vinculacions que emmanillen la mala política amb el món del
diner. Massa favors a tornar. Els partits no poden ser una empresa de col.locar
militants, simpatitzants, amics, parents, càrrecs de confiança… No es pot
consentir la recerca d’interessos propis per part de qui mana. S’ha de poder
valorar regularment i objectiva la tasca feta pels professionals de la política. La
valoració quatrianual d’uns comicis no és suficient. Hi ha d’haver-hi més estima
al país que no pas al partit.
Podem permetre que es vagi anihilant progressivament Catalunya? Tots
els polítics coneixen l’espoli que patim (2.500.000 €/hora). Com poden estar
tan callats? Per què no es planten? El Cercle Català de Negocis (CCN) ens
ho explica claríssimanent i diàfana d’ençà molt de temps. Paguem de mitjana
el 24% dels impostos de l’estat, també de la seva estimada casa reial, de
l’exèrcit, de la guàrdia civil, de les ambaixades,…inclús de l’institut Cervantes.
El desajust entre el que s’inverteix a Espanya versus Catalunya en carreteres i
ferrocarrils arriba a ser obscè. I els nostres representants ho permeten!
Cal un canvi urgent. Hem d’unir els nostres esforços –sense excloure
ningú- per assolir un estat propi sense menystenir ni insultar, sense escarnir
ni revenjar-se; “Sra Angela Merkel, estem en disposició d’aportar un gran
potencial a Europa”. Ara més que mai pel.lem a la responsabilitat de les forces
parlamentàries. I els extraparlamentaris? Què s’ha de fer perquè unim les
nostres voluntats?. Alguns estem fent des de fa molts mesos tot el possible per
assolir-ho. Si som tan incapaços d’aconseguir-ho, serà inexcusable. La societat
està farta d’aquesta prudència malaltissa amb què es pretén justificar “l’anar
fent” esclavitzador i mediocratitzant. Podríem ser i no “ens” deixem ser. Ens
barrem el pas nosaltres mateixos. Hem esdevingut el nostre propi enemic.
Catalunya serà si tots plegats treballant conjuntament volem que sigui. (Ara
mateix l’estat espanyol ens ha cruspit 200.000 €).
Carles Móra Tuxans

CARTA A UN POLÍTIC "VALENT"

Carta al senyor valent...o no tant
Senyor valent; o, si també t’escau, viril i abrivat… T’escric per palesar-te la meva
preocupació. Sé que, atent i afable com ets, de ben segur que m’atendràs.
Em vaig endinsar dins l’actual mandat, decebut per la segona i contraproduent
entronització de l’actual President de la Generalitat. Fórem milers i encara ara som
més els que rebutjàrem aquest gest tan inconcebible. Les ciutadanes i ciutadans
nacionalistes i independentistes d’aquest país encara no ho hem paït. Winston
Churchill constatava irònicament que un bon polític és aquell que després d’haver
perdut el nord seguix exercint sense cap càrrec de consciència. Potser no és el teu cas.
Ets “valent”.
A alguns ens sorpengué aquesta política de contractació partidista, disparada i
desmesurada. Vaig trobar-ho exagerat i, sobretot, injust per aquells, “els altres”, que
han de fer proves per atènyer un lloc a l’administració. HI ha qui diu que quan fas un
acte de campanya tens la sala plena de persones, vull pensar entre moltes d’altres,
a qui has concedit un lloc. Penso en aquests actes que organitzen els partits grossos,
pagats amb diner públic, on no ve d’un pam; la casa és grossa i grassa, i hem de quedar
bé. Louis Dumur ja deia –ensems amb una pinzellada d’ironia- que la política és l’art
de servir-se dels homes, tot fent-los creure que se’ls serveix. Insisteixo, no és el teu
cas; t’ho dius i t’ho diuen: ets “valent”.
Tot seguit vingué un rebuig a una ILP, i un altre, i un altre. No ens ho volíem creure.
Sempre t’has autoatorgat els qualificatius de “demòcrata” i “d’esquerres”. Alguns
sostenen: amb què quedem, doncs? Com pots rebutjar triplement una Iniciativa
Legislativa Popular? Com és posible que ara parlis de “referèndums”. De fet, aquests
últims mesos ho has anat comentant. A l’agost del 2009, la teva desafecció pels
plebiscits populars era manifesta; sorprenentment, però, en una fase de ràpida
conversió, n’has anat escenificant una abrandada defensa. Coses de la política
tradicional! Napoleó manifestava que un sistema polític on les paraules contradiuen
els fets no va bé”. M’entossudeixo en deixar clar que no és el teu cas; mils de
pancartes i cartells ens ho asseguren: ets “valent”.
Aleshores, aprovares els pressupostos de l’estat; deies, orgullós i cofoi, que havies
aconseguit 19 milions d’euros. Suposo que coneixes que són uns pressupostos que
ofeguen dràsticament el nostre poble; saps perfectament que constitueixen una asfíxia
injusta i intolerable. Alguns ciutadans i ciutadanes es pregunten per què els vares
aprovar, doncs? Era un bon moment per demostrar el teu coratge, per plantar-se, per
dir “prou”. L’estat ens exprem, ens empobreix més cada dia amb 60 milions d’euros.
Com es poden aprovar –es pregunta tothom- aitals pressupostos? El nostre enyorat
Francesc Pi i Margall sostenia que les conviccions polítiques són com la virginitat; quan
s’han perdut no tornen a recuperar-se. M’hi encaparro; no és el teu cas. La televisió,
Recordes el teu vist-i-plau a l’homenatge que es feu a l’home olímpic, el proppassat
abril, al nostre Palau, bressol de la sensibilitat i l’associacionisme cultural dels catalans.
Des de quan –pregunta alguna gent gran- els independentistes i els nacionalistes retem
honors als que col.laboraren amb els feixistes, els nostres eterns enemics? De ben
segur que recordes les paraules d’Alphonse Karr? En política el guanyador sempre té
raó. I nosaltres hem perdut tantes vegades! M’hi obstino; no és el teu cas. La ràdio és
pertinaç a tothora: ets un home “valent”.
Ja ho sabem que qui cau no té amics, però no es pot rebutjar ni menystenir la
col.laboració d’una persona que ha consolidat i encimballat el teu partit. Excloure és
impropi i en aquest cas inclús reprobable. Eliminar un líder amb la justificació que fa
perdre vots és, a ulls clucs, un despropòsit. D’això se’n diu “treure pit” o “traïdoria”
o “desencert”…Haurem de recordar aquelles paraules del savi Voltaire que demanava
a déu que el lliurés dels amics, que dels enemics ja se n’encarrega ell. Persevero en la
mateixa conclusió; no en tens la culpa. Els diaris no paren de parlar-ne i de publicar-te:
ets el més “valent”.
Diuen que l’home mesurat en té prou amb el que és essencialment suficient, que
fins en els excessos hi ha d’haver-hi moderació, que tota virtut es fonamenta en la
serenitat. Certes dinàmiques actuals d’alguns vips de la política, però, no ho entenen
així. Són ja força els mitjans de comunicació –així ens ho expliquen temorencs- que
reben trucades que pressionen les/els professionals de la informació. Friedrich
Nietzsche potser ho aclaria quan opinava que molts instints morals resten condicionats
pel voler tenir i el voler conservar costi el que costi. Concloc que tu no hi tens res a
veure amb tot aquest desafortunat argumentari. Ho sap tothom i es profecia: ets un
home “valent”.
Per això, si es dóna el cas, seria un gaudi de poder treballar conjuntament amb tots
i totes les forces independentistes que se sentin valentes i disposades a alliberar el
nostre país, sense excloure ningú. Senyor valent, és més necessari sumar que no pas
restar. És el que el país necessita el nostre país, ara més que mai.
“Valentes i valents de Catalunya, que intenteu arribar a fi de mes i pagar la hipoteca,
i el lloguer i l’escola bressol del vostre fill; que maldeu per trobar feina, que patiu la
mossegada encarnissada del vostre sou, que persevereu en defensar la vostra cultura
i la memòria sagrada dels nostres avantpassats,…vosaltres sou els més valents perquè
feu realment tot el que podeu. Sou vosaltres qui canviareu el destí del nostre poble!”
                                                                              
                                                                  Carles Móra Tuxans

APRENDRE UNA LLENGUA ÉS UN GAUDI

Sigues benvingut a aquest apartat del bloc. Hi trobaràs una mica de tot per ajudar-te a progressar en l'aprenentatge de la llengua catalana, exercicis, links, informació interessant i curiosa, música i lletres d'autors i grups catalans, notícies de llibres i d'obres de teatre, cinema...

APRENDRE UNA LLENGUA HA DE SER ALHORA UN GAUDI I UN AVANTATGE

Recorda que són molts els que ens han precedit i varen viure "per salvar-nos els mots, perquè coneixéssim el nom de cada cosa" (Salvador Espriu). Varen perseverar, malgrat les dificultats grandioses amb què varen topar, i gràcies a ells encara podem seguir parlant la nostra llengua.

AU, DONCS, VINGA, ANIMA'T!!! PARLA I ESCRIU BÉ EL CATALÀ!!! ÉS BEN FÀCIL.

REGENERACIÓ POLÍTICA per sortir de la CRISI ECONÒMICA

   La crisi econòmica que patim va associada a una gran crisi de valors, a una manca de referències ètiques i morals. L’especulació immobiliària i financera ha anat de bracet amb la manca d’escrúpols, amb l’engany i amb l’ambiciób desmesurada. Diner ràpid, sense fer esforços de cap mena i entorn polític que n’ha estat l’afavoridor. Polítics als que anomen “mil pisos” amb clares pretensions de riquesa i de poder. Pretenen esdevenir la nova èlit, la nova aristocràcia, els nous escollits que, gràcies a una teranyina teixida