dimecres, 11 de juliol del 2012

CARTA A UN POLÍTIC "VALENT"

Carta al senyor valent...o no tant
Senyor valent; o, si també t’escau, viril i abrivat… T’escric per palesar-te la meva
preocupació. Sé que, atent i afable com ets, de ben segur que m’atendràs.
Em vaig endinsar dins l’actual mandat, decebut per la segona i contraproduent
entronització de l’actual President de la Generalitat. Fórem milers i encara ara som
més els que rebutjàrem aquest gest tan inconcebible. Les ciutadanes i ciutadans
nacionalistes i independentistes d’aquest país encara no ho hem paït. Winston
Churchill constatava irònicament que un bon polític és aquell que després d’haver
perdut el nord seguix exercint sense cap càrrec de consciència. Potser no és el teu cas.
Ets “valent”.
A alguns ens sorpengué aquesta política de contractació partidista, disparada i
desmesurada. Vaig trobar-ho exagerat i, sobretot, injust per aquells, “els altres”, que
han de fer proves per atènyer un lloc a l’administració. HI ha qui diu que quan fas un
acte de campanya tens la sala plena de persones, vull pensar entre moltes d’altres,
a qui has concedit un lloc. Penso en aquests actes que organitzen els partits grossos,
pagats amb diner públic, on no ve d’un pam; la casa és grossa i grassa, i hem de quedar
bé. Louis Dumur ja deia –ensems amb una pinzellada d’ironia- que la política és l’art
de servir-se dels homes, tot fent-los creure que se’ls serveix. Insisteixo, no és el teu
cas; t’ho dius i t’ho diuen: ets “valent”.
Tot seguit vingué un rebuig a una ILP, i un altre, i un altre. No ens ho volíem creure.
Sempre t’has autoatorgat els qualificatius de “demòcrata” i “d’esquerres”. Alguns
sostenen: amb què quedem, doncs? Com pots rebutjar triplement una Iniciativa
Legislativa Popular? Com és posible que ara parlis de “referèndums”. De fet, aquests
últims mesos ho has anat comentant. A l’agost del 2009, la teva desafecció pels
plebiscits populars era manifesta; sorprenentment, però, en una fase de ràpida
conversió, n’has anat escenificant una abrandada defensa. Coses de la política
tradicional! Napoleó manifestava que un sistema polític on les paraules contradiuen
els fets no va bé”. M’entossudeixo en deixar clar que no és el teu cas; mils de
pancartes i cartells ens ho asseguren: ets “valent”.
Aleshores, aprovares els pressupostos de l’estat; deies, orgullós i cofoi, que havies
aconseguit 19 milions d’euros. Suposo que coneixes que són uns pressupostos que
ofeguen dràsticament el nostre poble; saps perfectament que constitueixen una asfíxia
injusta i intolerable. Alguns ciutadans i ciutadanes es pregunten per què els vares
aprovar, doncs? Era un bon moment per demostrar el teu coratge, per plantar-se, per
dir “prou”. L’estat ens exprem, ens empobreix més cada dia amb 60 milions d’euros.
Com es poden aprovar –es pregunta tothom- aitals pressupostos? El nostre enyorat
Francesc Pi i Margall sostenia que les conviccions polítiques són com la virginitat; quan
s’han perdut no tornen a recuperar-se. M’hi encaparro; no és el teu cas. La televisió,
Recordes el teu vist-i-plau a l’homenatge que es feu a l’home olímpic, el proppassat
abril, al nostre Palau, bressol de la sensibilitat i l’associacionisme cultural dels catalans.
Des de quan –pregunta alguna gent gran- els independentistes i els nacionalistes retem
honors als que col.laboraren amb els feixistes, els nostres eterns enemics? De ben
segur que recordes les paraules d’Alphonse Karr? En política el guanyador sempre té
raó. I nosaltres hem perdut tantes vegades! M’hi obstino; no és el teu cas. La ràdio és
pertinaç a tothora: ets un home “valent”.
Ja ho sabem que qui cau no té amics, però no es pot rebutjar ni menystenir la
col.laboració d’una persona que ha consolidat i encimballat el teu partit. Excloure és
impropi i en aquest cas inclús reprobable. Eliminar un líder amb la justificació que fa
perdre vots és, a ulls clucs, un despropòsit. D’això se’n diu “treure pit” o “traïdoria”
o “desencert”…Haurem de recordar aquelles paraules del savi Voltaire que demanava
a déu que el lliurés dels amics, que dels enemics ja se n’encarrega ell. Persevero en la
mateixa conclusió; no en tens la culpa. Els diaris no paren de parlar-ne i de publicar-te:
ets el més “valent”.
Diuen que l’home mesurat en té prou amb el que és essencialment suficient, que
fins en els excessos hi ha d’haver-hi moderació, que tota virtut es fonamenta en la
serenitat. Certes dinàmiques actuals d’alguns vips de la política, però, no ho entenen
així. Són ja força els mitjans de comunicació –així ens ho expliquen temorencs- que
reben trucades que pressionen les/els professionals de la informació. Friedrich
Nietzsche potser ho aclaria quan opinava que molts instints morals resten condicionats
pel voler tenir i el voler conservar costi el que costi. Concloc que tu no hi tens res a
veure amb tot aquest desafortunat argumentari. Ho sap tothom i es profecia: ets un
home “valent”.
Per això, si es dóna el cas, seria un gaudi de poder treballar conjuntament amb tots
i totes les forces independentistes que se sentin valentes i disposades a alliberar el
nostre país, sense excloure ningú. Senyor valent, és més necessari sumar que no pas
restar. És el que el país necessita el nostre país, ara més que mai.
“Valentes i valents de Catalunya, que intenteu arribar a fi de mes i pagar la hipoteca,
i el lloguer i l’escola bressol del vostre fill; que maldeu per trobar feina, que patiu la
mossegada encarnissada del vostre sou, que persevereu en defensar la vostra cultura
i la memòria sagrada dels nostres avantpassats,…vosaltres sou els més valents perquè
feu realment tot el que podeu. Sou vosaltres qui canviareu el destí del nostre poble!”
                                                                              
                                                                  Carles Móra Tuxans

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.