dimecres, 11 de juliol de 2012

+ POBLE +PAÍS +DEMOCRÀCIA

+ POBLE + PAÍS + DEMOCRÀCIA
No paro de rebre missatges en pro del sobiranisme. Cors reblerts
d’esperança en la unió de tot l’independentisme, com una alternativa real
i eficaç a la situació actual, immobilista i acomodatícia en què ens han
situat alguns dels nostres representants polítics amb la nostra connivència,
endormiscats com estàvem. I el nostre ensopiment i cofoisme ens ha conduït
a ser campions en fracàs escolar, a una gran inhibició social i laboral per part
dels joves, i a una manca de referents (érem un poble on s’emmiravalla tothom)
Malgrat que hi hagi gent que s’entesti en defensar l’unionisme estatal,
cada dia que passa, la relació amb l’estat espanyol i la mentalitat espanyola –
també present a Catalunya- es fa més hostil, més aspra i menys democràtica.
Mentre el Sr Vargas Llosa i el Sr Fernando Savater entre molts altres presionen
perquè el castellà esdevingui “única llengua oficial i reconeguda”, la Sra. María
Luisa Cava adopta la més estricta línia mugicaniana amb la Llei d’Acollida.
Ara es criminalitza els catalans per prohibir les curses de Graus, ara el TC
sentencia Catalunya a un endarreriment de 30 anys. Ara els ajuntaments hem
de tornar diners, tot i oferir un 30% de serveis impropis i patir un dèficit letal de
finançament. Mentre Andalucía regala més de 100.000 ordinadors als escolars;
Catalunya, n’aporta la tercera part i amb copagament….ens hi conformem? o
diem “prou”?
Si seguim així, perderem bous i esquelles; el país se’ns està morint;
gent amb responsabilitats polítiques importants prefereix fugir d’estudi. Sense
un plantejament seriós i valent, Catalunya anirà apocant-se dins un mar de
mediocritat fins a esdevenir el bufó de la cort; sí el mateix que pidola i llepola; el
gos espriuà que s’ajup davant el seu senyor per quatre ossos. Fa 30 anys que
Raimon i Lluís Llach ho canten S’ha de ser valent per deixar la branca i volar
més enllà del niu. Hom ha de ser agosarat per superar el llindar de la porta de
la llei kafkiana enfront dels exabruptes del guardià que abans de morir reconeix
que era ben fàcil de creuar. Però, aleshores ja és tard.
Els alcaldes estem farts de gestionar misèria. Davant les necessitats
de la nostra ciutadania, ja força desatesa, poca cosa podem fer. De què
serveixen les entossudides declaracions dels presidents de la ACM i de la
FCM, les trobades d’alcaldes, les manifestacions grandioses, les “marcades”
del President, la mobilització del voluntariat i dels votants en les consultes
populars,…si no podem aconseguir que els nostres joves puguin canalitzar els
seus projectes, que la nostra gent gran tingui una pensió digna, que els nostres
petits i mitjans empresaris puguin seguir tenint i donant feina més enllà de la
difícil supervivencia; que les dones i els homes d’aquest país emprenedor,
tolerant i integrador puguin treballar. Volem avançar! Què serà de l’autoestima
del nostre poble, ja prou minoritzada?
Hi ha massa interessos en joc, massa egoisme personal i de partit; massa
gent va a la caça i captura de la rendibilitat política, de la promoció individual.
Hi ha massa vinculacions que emmanillen la mala política amb el món del
diner. Massa favors a tornar. Els partits no poden ser una empresa de col.locar
militants, simpatitzants, amics, parents, càrrecs de confiança… No es pot
consentir la recerca d’interessos propis per part de qui mana. S’ha de poder
valorar regularment i objectiva la tasca feta pels professionals de la política. La
valoració quatrianual d’uns comicis no és suficient. Hi ha d’haver-hi més estima
al país que no pas al partit.
Podem permetre que es vagi anihilant progressivament Catalunya? Tots
els polítics coneixen l’espoli que patim (2.500.000 €/hora). Com poden estar
tan callats? Per què no es planten? El Cercle Català de Negocis (CCN) ens
ho explica claríssimanent i diàfana d’ençà molt de temps. Paguem de mitjana
el 24% dels impostos de l’estat, també de la seva estimada casa reial, de
l’exèrcit, de la guàrdia civil, de les ambaixades,…inclús de l’institut Cervantes.
El desajust entre el que s’inverteix a Espanya versus Catalunya en carreteres i
ferrocarrils arriba a ser obscè. I els nostres representants ho permeten!
Cal un canvi urgent. Hem d’unir els nostres esforços –sense excloure
ningú- per assolir un estat propi sense menystenir ni insultar, sense escarnir
ni revenjar-se; “Sra Angela Merkel, estem en disposició d’aportar un gran
potencial a Europa”. Ara més que mai pel.lem a la responsabilitat de les forces
parlamentàries. I els extraparlamentaris? Què s’ha de fer perquè unim les
nostres voluntats?. Alguns estem fent des de fa molts mesos tot el possible per
assolir-ho. Si som tan incapaços d’aconseguir-ho, serà inexcusable. La societat
està farta d’aquesta prudència malaltissa amb què es pretén justificar “l’anar
fent” esclavitzador i mediocratitzant. Podríem ser i no “ens” deixem ser. Ens
barrem el pas nosaltres mateixos. Hem esdevingut el nostre propi enemic.
Catalunya serà si tots plegats treballant conjuntament volem que sigui. (Ara
mateix l’estat espanyol ens ha cruspit 200.000 €).
Carles Móra Tuxans

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.